I ara qué? eh?

Tothom està revoltat aquests dies, per la decisió d’Spotify, de restringir l’us del servei als usuaris que tenen un compte gratuït. Això em fa pensar que tot i que l’oferta musical a internet es grandiosa- hi ha plataformes per donar i per vendre- res s’acosta al ideal, per qualsevol “music nerd”, de tenir al abast de la mà absolutament tot. Música de totes les époques i estils, actual i descatalogada, i que puguessis fer cerca per multitud de criteris. Per qué no puc buscar en un servei com Spotify per productor? o per remixer? Per qué no puc posar, per exemple “Tim Simenon” o “Steve Albini” i que em surtin tots els temes que han produït. O “Frankie Knuckes”, i sortissin totes les remescles que ha fet. Fins i tot podem anar més enllà: Cercar per intèrpret, posar “Paulinho Da Costa” i Rrrrrrrraaaassss!! Que et sortis el llistat complet de temes en els que toca.

S’em va acudir que Discogs+Spotify sería una combinació fantàstica: Una bona oferta musical i una plataforma elegant i amb bona usabilitat, integrada a una base de dades gairebé universal, que permetria multiples criteris de cerca. No van passar ni trenta segons que algú deia: I Last FM? El algoritme de last FM en mode ràdio mola, i la xarxa social, i l’scrobbling. Doncs ¿qué tal si a la combinació Spotify+Discogs li afegim l’Scrobbling de Last FM? ¿La possibilitat de que el sistema ens recomani grups, albums i usuaris en funció dels nostres gustos? 

Però haviem oblidat un factor. Els “music nerds” no en tenim prou amb els catálegs oficials de les cases de discos, majors o indies, petites o grans. Volem sentir música d’aquells grups que els conéixen a casa seva a l’hora de dinar: grups maqueteros, cantants amateurs, segells que editen en cassette i que en 10 anys només han tret 3 referències. Aquí entraria la funcionalitat que fa a Grooveshark únic: La possibilitat de fer upload, de pujar a la xarxa el que ens sembli, per escoltar-ho nosaltres i per posar-ho a disposició dels demés.

No seria possible un servei de música realment global? una mediabase universal? Desseguida em van dir que no era econòmicament viable… però… ¿i si fos P2P i fet col.laborativament?  A mi em sembla perfectament possible…

*La imatge és una visualitazió una mica lo-fi de la xarxa gnutella i l’he tret d’aquí

3,2,1 Miniput!

El dissabte dia 4 (demà) es celebra el MINIPUT i tinc el gust de poder col.laborar-hi i de presentar un dels progames. El programa que m’ha tocat es diu “The Operation: Surgery Live” Si, si: Cirurgia en directe. El programa es desenvolupa en un auditori que observa en directe com és fa una operació. Mentre l’equip médic fa la seva feina contesten les preguntes del públic, tant dels presents en l’auditori com les preguntes que fa arribar l’audiència a traves de Twitter i de Facebook.
El que m’ha cridat l’atenció de Surgery Live, és que explora nous continguts i formats de directe, cosa que és refrescant ja que el directe está relegat a esdeveniments, sobretot esportius, a les noticies i als magazines de continguts miscel.lanis. Hi ha moltíssimes coses que és poden fer en directe, i aquesta és una d’elles. Em sorpren que no s’experimenti i investigui més en el camp del directe, sobretot per que és el moment en que la INTERACTIVITAT te més sentit que mai, i la tecnologia la fa més fàcil i possible que mai.

Surgery Live és un programa divulgatiu que vol a tota costa tenir l’atenció del espectador. De programes divulgatius s’en fan centenars, però el públic ha demostrat repetidament que no els vol veure, per tant s’han de buscar maneres de fer divulgació del tipus que sigui, científica, literària, històrica, cultural, donant al programa una dimensió d’entreteniment, no de classe magistral o d’enciclopèdia, la divulgació també pot escapar-se del format documental o del reportatge.

Sabent que un programa com aquest generarà debat, es planteja des del principi com un programa col.laboratiu i social. Es imprescindible que el públic participi mitjantçant les xarxes socials no tant sols per traslladar les seves preguntes als cirurgians del programa sinó també per establir un debat amb els altres usuaris, aprofitant que aquest fenòmen ja és dona durant les emissions d’altres programes. Les xarxes socials, com Twitter i Facebook son l’espai on es troba la comunitat d’usuaris que hi ha al voltant d’un programa en el moment que aquest s’emet, on es comparteixen comentaris i impressions com si tots estiguessin asseguts al mateix sofà, o com si reculessin en el temps 40 anys enrere i anessin a veure la tele al bar. Mirar un programa no ens absorbeix totalment l’atenció, i l’ordinador, el telèfon mòbil o els nous dispositius tàctils són complements igual d’imprescindibles que el comandament a distància a l’hora de veure i disfrutar d’un programa.

Personalment un altre detall que m’ha agradat d’aquest programa és l’auditori que s’utilitza com a plató, crec que els platós tradicionals blancs i brillants i sintètics son del segle passat i que cal buscar un altre tipus d’ambients més autèntics, però això ja és una altra història. Al miniput hi ha 800 persones inscrites, de totes aquestes, no se quantes seràn prou valentes per venir a dos quarts de deu del dematí per veure un programa en la que es realitza una operació de cervell amb el pacient despert.

*La foto está inspirada en la portada d’un disc de Rainbow, l’he trobat aquí
*Parlant de quiròfans us deixo aquest disc de Matmos, “a chance to cut is a chance to cure”

Una petita història del Video a la Web i una invitació al Miniput

El video a la web ha estat una de les grans revolucions d’internet, des de que va aparéixer al 2004 la tecnología Flash Video, que permet que els videos pesin poc i que puguin carregar-se en el navegador amb rapidesa. El 2005 comencen a apareixen les diferents plataformes que permeten allotjar i compartir videos (youtube, blip, vimeo, dailymotion) Amb l’aparició d’aquestes plataformes, projectes de televisió online i videos produits específicament per la xarxa,  que no acabaven de trobar la seva audiència en mig d’una batalla de formats (Real Media, Quicktime, Windows Media) comencen a arribar a una audiència d’usuaris que ja fa temps que consumeixen vídeo i productes televisius o cinematogràfics a través d’internet.
Aquests usuaris són una audiència global que utilitza els sistemes de compartició d’arxius Peer To Peer  per estar al dia de les seves sèries  preferides, gairebé al mateix temps en que s’emeten en els seus països d’origen, com per exemple produccions nordamericanes de la HBO o bé angleses de la BBC.
 
Sorgeixen diferents projectes de televisió online basats sobretot en la idea de Videopodcast, produccions breus, especialitzades i publicades a internet amb diferents tipus de periodicitat: diari, setmanal, quinzenal, etc.  Entre 2007 i 2008 hi ha una explosió de video a la web, i és busquen maneres de finançar, professionalitzar i sostenir econòmicament aquest tipus de producte audiovisual, en un panoràma financer que passa en molts pocs mesos de l’eufòria al abisme més profund de la crisi.
Enmig d’aquest panorama, les diferents temptatives de projecte audiovisual independent, produït exclusivament per a internet serveixen per que la televisió tradicional, se n’adoni que amb pressupostos ajustats, poden fer programes específics per les seves plataformes online, que poden ser alguna cosa més que l’altaveu a l’esfera digital de les seves noticies internes, i molt més que un arxiu a la carta dels programes pensats per la petita pantalla. Ademés se n’adonen de que ja no ténen espectadors, sinó usuaris, que utilitzant les diferents eines de la web 2.0 expandeixen el producte audiovisual molt més enllà del player incrustat a la interfície de la web, i que de vegades aquests usuaris poden complementar aquest producte audiovisual i enriquir-lo amb la seva participació, i portant el producte audiovisual, l’humil programa, a una altra dimensió.
 
Una de les cadenes que está apostant per anomenat “Webdoc” o “Webdocumentary” és el canal franco alemany ARTE, que lluny de fer documentals de duració breu exclusius per la seva plataforma web, creen espais  de participació al voltant del programa. Així aquest canal ha creat auténtiques plataformes que giren al voltant de programes com “Prison Valley, La indústria de la presó” , “Gaza/Sderot, Life in spite of everything” o en aquests moments s’esta emetent “A NY minute, a Hip Hop guide to the fast Life”. Tots aquests programes-plataforma, estan pensats amb la participació en ment i tenen una vocació internacional, ja que els videos es poden trobar en diferents llengües, en el cas de Gaza /Sderot també en format per amples de banda baixos, pensant en una audiència que no és troba a l’Europa econòmicament desenvolupada o els Estats Units.
 
Tota aquesta parrafada és només una excusa per fer-vos venir ganes d’anar al Miniput, la Mostra de Televisió de qualitat de Barcelona. Una trobada anual en la que és presenta el Best Of Input, una Mostra internacional  de creació televisiva, on es volen valorar  projectes que van més enlla de la pantalla, més enllà del enquadrament del 16x9, el 3x4 o el 320x240. Buscar continguts i històries que tinguin prou força per aplegar tota una comunitat d’usuaris al seu voltant, essent això últim, el més gran repte, despertar en l’espectador la inquietud de ser usuari, de ser un element actiu.